dimarts, 30 de setembre de 2014

Jugar a ser Déus

Un dels últims llibres que he llegit és Jugar a ser déus. Els dilemes morals de la ciència, de Salvador Macip i Chris Willmott. S'hi recullen 8 avenços científics que tenen un gran impacte en el camp de la biomedicina, però que també desperten molts debats ètics pel que fa als seus límits d'aplicació. Un dels punts forts del llibre, des del meu punt de vista, és la gran quantitat de preguntes que planteja, tot desemmascarant les dues cares de la moneda, fent-nos adonar que és molt fàcil creuar una línia vermella i que certs poders es facin servir de manera il·lícita.

Què pot tenir de dolent una base de dades del genoma de la població? Podria ajudar a resoldre molts crims. I aprendre a llegir l'activitat del cervell tot desxifrant els nostres pensaments? Seria un gran avenç per a tots aquells que es troben en estat vegetatiu, podrien arribar a comunicar-se de manera molt més fluïda amb el seu entorn. No tot és tan senzill com sembla a primer cop d'ull, i és que amb una mica de mala fe de totes les millores tecnològiques que es citen al llibre se'n pot fer un mal ús. A més moltes d'elles també comporten un cert risc, i el seu alt cost segurament fomentaria que les diferències socials entre rics i pobres augmentessin.   

Com a persona vinculada al món científic reconec que hi ha molts aspectes que ni tan sols m'havia qüestionat, potser per pecar d'innocent o per no tenir una visió més global i centrar-me només en la tècnica i en el seu potencial biològic. Un dels capítols que més em va agradar va ser el del diagnòstic genètic preimplantacional, em va fer pensar molt i em va fer adonar que de vegades és molt complicat ser empàtic i posar-se a la pell d'aquells que tenen arguments en contra del nostre propi raonament.

El diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) consisteix en fer una anàlisi d'una part d'un embrió per tal de poder seleccionar aquells que tenen una determinada característica. Aquesta tècnica va lligada a la fecundació in vitro: un òvul és fecundat al laboratori, tot formant-se un zigot, una única cèl·lula. Aquesta cèl·lula es divideix en dues, i cadascuna d'elles també es divideix. Per tant, a partir del zigot acabem obtenint una massa formada per 2, 4, 8 cèl·lules, i així anar fent. Quan l'embrió té unes 8 cèl·lules és possible extreure'n una o dues i que això no afecti al seu desenvolupament. D'aquesta cèl·lula només cal extreure'n el material genètic i analitzar-lo per tal de determinar, per exemple, si aquell embrió és portador d'alguna malaltia congènita. Com que normalment en un procés de fecundació in vitro es fecunden diferents òvuls, és possible analitzar-ne uns quants i seleccionar quins són els que volem implantar a l'úter de la dona.

Un dels aspectes que certs col·lectius critiquen d'aquesta tècnica és que la selecció dels embrions fa que la concepció perdi el misticisme que se li atorga, i es titlla d'assassins als encarregats de descartar els embrions que no es faran servir. Des del meu punt de vista el concepte de fetus s'emmarca en estadis més avançats del desenvolupament i per tant no comparteixo aquest raonament, tot i que és cert que es perd material biològic, el qual no es pot fer servir tampoc per fer recerca i que està condemnat a perdre's o a ésser congelat per ser donat en un futur. Partint d'aquesta base, i que les malalties congènites no les considero cap obra de Déu sinó la combinació per atzar de certs al·lels, trobo perfectament lícit aplicar aquesta tècnica per evitar l'aparició de certes malalties. Els problemes, però, vénen quan cal posar límits. Quin criteri fem servir per seleccionar quins al·lels triem? S'hauria de poder escollir el sexe del nadó per capritx? Com que el procés es fa in vitro i es poden fer servir òvuls de donants, cal posar límit pel que fa a l'edat de les mares? Quina? Preguntes complexes, amb respostes encara més diverses i controvertides. 

I el llibre obre molts més debats encara, com per exemple la possibilitat que els pares volguessin seleccionar que el nadó tingués una determinada minusvalidesa que ells ja tenen pel fet de considerar que no es tracta de cap desavantatge i que el seu fill podrà viure perfectament en societat. En aquest cas s'estaria condicionant l'existència d'aquell nadó, que no sabem si en un futur ell considerarà que la seva condició el limita en el seu dia a dia o no. O un altre exemple: el dels germans salvadors, aquells que són seleccionats per DGP i concebuts per tal que siguin compatibles amb un germà malalt, i així ésser una font de cèl·lules mare i material biològic que no generaran rebuig. Sembla que tot siguin avantatges, però pot ser que en un futur aquest germà salvador tingui problemes psicològics o fins i tot físics, si la salvació del germà comporta sotmetre's a tractaments i operacions.

Un món molt complex, i un debat molt interessant sobre la taula. Més enllà dels avenços científics i tecnològics desenvolupats a laboratoris i despatxos, encara ens queda el més complicat: saber escollir el quan, el com i quins són aquells límits que no podem sobrepassar, 

5 comentaris :

XeXu 1 d’octubre de 2014 a les 0:27  

Em va agradar molt aquest llibre, realment planteja moltes més preguntes que solucions, però per això està tan ben fet, exposa els fets de manera força imparcial, sospesant pros i contres, i et deixa que triïs què en penses. En alguns casos ho vaig veure clar, però en altres, uf, quins dilemes.

Això del diagnòstic preimplantacional és un dels que costa de pair. Sembla tenir molts avantatges, però si t'exposen també les possibles conseqüències i mals usos t'ho repenses de seguida. I és que posar els límits sempre serà molt difícil, i el pitjor del cas és que cada persona se'ls posarà en un lloc o altre. Tantes opinions com persones. Com hem d'arribar a un conveni d'aquesta manera?

Daniel Renau 1 d’octubre de 2014 a les 0:42  

Hola Laia.

No he llegit el llibre, però em sembla que totes aquestes preguntes es solucionen de la mateixa forma que el problema del diner.

El diner no és dolent, la única cosa dolenta que pot haver-hi en ell es l'ús que en fem. I l'ús que en fem no és una propietat seva, si no nostra; aleshores, de tots aquests temes que planteges i com molt bé ja apuntes indirectament és: quin ús en farem?

Tractant-se de nosaltres, el homes, no en tinguis cap dubte: hi haurà de tot; ara, fins on arribaran els que ho facin malament?

Abraçada.

Pere 1 d’octubre de 2014 a les 10:40  

Jo de vegades em pregunte què diria Darwin de tot això, perquè és com si estiguérem "manipulant" un poc la selecció natural...

Al cap i a la fi, com diu el comentari anterior, tot es tracta de l'ús que fem dels avenços científics. A mi tots em pareixen fantàstics, però no deixa de fer-me un poc de "poreta" que algun malintencionat se n'aprofite pel seu bé personal.

Salvador Macip 6 d’octubre de 2014 a les 11:24  

Moltes gràcies per la crítica! Amb el llibre volíem fer pensar una mica sobre tots aquests temes "espinosos" que, definitivament, no són èticament tan clars com semblen en un principi... M'alegro que t'hagi agradat.

Laia 8 d’octubre de 2014 a les 1:01  

XeXu, és complicat triar, de vegades, però en altres ocasions jo ho veig molt clar. Fa poc hem sabut que un company de feina ha tingut una néta amb una malaltia congènita muscular, li manca una proteïna i està condemnada a viure en cadira de rodes i a tot un seguit de dificultats (que ja et pots imaginar) en el poc que durarà la seva vida. Estadísticament, no arribarà a l'adolescència. Si els seus pares volen tenir una altra criatura, jo no em veuria en cor de negar-los un DGP per poder triar un embrió que no sigui homozigot, cap motiu religiós que consideri els embrions un ésser humà em farà canviar d'opinió i crec que aquests arguments no haurien de tenir el pes que tenen. Podem dubtar en quins trets seleccionar, però no criminalitzar la tècnica per motius com aquest. Hi ha altres capítols on el debat el veig molt clar i on podríem discutir hores i hores, com per exemple el dels OMG emprats com a bioreactors, les conseqüències a nivell global que podria tenir. No sé, potser em tanco en banda i em torno massa "biòloga", però hi ha coses que em crispen.


Daniel Renau, primer de tot, benvingut al bloc. Clarament tot depèn de l'ús que en fem, altres avenços científics tenen la millor i la pitjor aplicació que se li podia donar, sempre hi ha aquesta vessant que fa por. Com a societat civilitzada que som o pretenem ser (ja no ho sé...) s'ha de saber trobar el límit i s'ha de poder regular d'alguna manera més que no pas tancar-se en banda. No tinc pas la solució, i sé del cert que és complicat trobar-la i que la perfecció no existeix, perquè sempre hi haurà buits legals. S'ha de mirar amb lupa, però s'ha de mirar.


Pere, la modifica al mateix nivell que una vacuna, un trasplantament d'un òrgan o un tractament quimioteràpic, no? Dóna una oportunitat de supervivència a algú que per "selecció natural" no la té, i el debat en aquests casos no té gaires detractors. És selecció artificial a un altre nivell, abans de que comenci la vida de l'individu. A mi em faria més por la teràpia gènica, que està molt bé per introduir gens que tenim defectuosos però que pot tenir molt molt mala praxis, a saber què es podria introduir al nostre genoma i alhora que sigui funcional... No sé, la por sempre hi serà, i ja hi és, de fet. Tècniques que salven vides també es fan servir amb finalitats no gaire ètiques. És el preu a pagar? O hi ha una manera d'evitar-ho? NI idea... No tinc el Nobel de la Pau encara :P


Salvador, quin honor! Primer de tot, benvingut al bloc. No és ben bé una crítica, volia agafar un dels temes i desgranar-lo una mica, però se me n'ha anat el tema cap a la vessant ètica, llegir el llibre és el que té... Et fa agafar una altra perspectiva. Les definicions i els quadres que hi ha al principi no em van fer el pes, tot s'ha de dir, tenia la sensació que el feien una mica "acadèmic". Però després em va anar agradant el tema dels requadres, m'agraden molt les historietes i curiositats. Felicitats, una molt bona feina.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP